El gat negre d'ulls verds
Estava en guerra amb l’entorn, o
almenys això es pensava. Se sentia atacada per les paraules alienes i
els actes dels demés eren percebuts com quelcom invasiu i fins i tot
agressiu. No se n’adonava que la seva actitud
era superlativament defensiva. Víctima d’un subjectivisme aclaparador
assenyalava amb el dit en altres direccions oposades a la correcta.
Perquè en realitat la causa de tots els seus mals eren la inseguretat en
si mateixa, una vulnerabilitat excessiva i una hipersensibilitat que el
feia patir. Un estat que no l’ajudava a gestionar les seves emocions,
caòtiques i contradictòries.
Amb el comandament a
distància, va aturar el temps. Una pausa necessària per poder veure la
realitat nua d’impressions i de pors. S’agità sobre un llit ple de
segons aturats, que l’acotxaven en una tranquil·litat feta d’un
parèntesi temporal. Prengué de la seva motxilla, que estava a terra, una
kit-kat i se’l cruspí com si mai abans hagués menjat.
Afamada per trobar la calma,
els seus pensaments es congelaren. Les idees noves i velles començaren a
perdre el sentit de ser. La seva ment es convertí en un full en blanc,
que verge pretenia tornar a començar, construint una nova actitud davant
aquell món que la seva mirada havia enfosquit amb el pessimisme.
Trucaren a la porta. Obrí i
veié un somriure tendre, una mà amiga i uns mots dolços que aprofundiren
en la seva ànima mal ferida. Era un gat negre que es refregava entre
les seves cames, tot entonant un ronc de felicitat. La cua altiva i
decidida apareixia com una radar vertical que inspeccionava tota la
sala. Aquell gat negre començà a llepar les seves ferides. I aquell full
en blanc s’emplenà amb una nova història, un nou començament, una nova
oportunitat, una nova mirada a l’horitzó.
I a partir d’aquell nou
estat, en què la foscor s’havia il·luminat per la llum d’aquells dos
ulls de gat, verds i increïblement grans, va poder relativitzar tot el
què anteriorment maximitzava. Hipnotitzada, s’adonà que tot no era tan
important. Que a la vida estava feta de moments positius i de no tan
positius, que es podien millorar.
Mirà per la finestra i es
topà de cop amb la nit. Demanà un desig a l’estrella que brillava amb
més força dins aquell cel tan negre. Esperà deu segons, activant el
temps enrere. Es posà davant del mirall que hi havia penjat a la pared,
al costat de la finestra. I pogué comprovar que el seu desig s’havia fet
realitat. S’havia convertit en una gata maula i havia adquirit la
capacitat de poder veure a les fosques, com un gat més.
